Blogia
És macu això dels weblog!

Reflexions diàries

La cosa va de trajes!

La cosa va de trajes! Resulta que dissabte vaig haver d'anar-me a comprar un traje amb presses, ja que en la meva busca infructuosa de feina, tinc una entrevista en la que em "recomanen" que vagi amb traje i corbata. No vegis quin merder. Divendres vaig anar sol a fer una volta per un centre comercial a veure una mica què és el que em pot agradar i el que no, però clar, no em fio del meu propi criteri personal i necessito algú que m'aconselli. Així que m'endinso en el meravellós món de les botigues. La veritat és que tinc una espècie de fòbia a les botigues de roba. Perquè m'han de perseguir demanant-me que què vull, que si em poden ajudar!! Que no escolti!!! Que ja sóc prou grandet per escollir el que jo vulgui, i en el cas que necessiti ajuda ja la sé demanar també. És que a més a més ja se'ls/les veu allà, com "acechando a la presa" (en aquest cas jo), per venir a corre cuita a AGOBIAR-TE. I això és el que em fa venir molt poques ganes d'anar a comprar. Tinc la sensació que em vigilen constantment, i digue'm quisquillós, però em desagrada. Bueno, doncs res, que vaig remirar una mica per les botigues on diguem, no m'atracarien per comprar-me un traje: Zara, Massimo Dutti, Cortefiel, Chemisse, etc etc. No en trec res en clar, així que m'emplaço al dia següent que l'Ana m'acompanyarà amb una mica més de criteri.

Així és que dissabte em trobo a La Maquinista en busca del meu traje. Provant amunt i avall....Curiosament al Zara és l'únic lloc on no em "molesten" mentre miro. Una altra cosa, deu ni do com en són d'alts els pantalons de traje! Una altra curiositat, com és que hi ha botigues en que si et compres una americana de la talla X, t'has de comprar els pantalons d'aquella talla??? I si no et van bé?? em vaig probar una americana que m'anava prou justeta, i els pantalons m'anaven enooooormes. I li dic al de la botiga i em diu: "espera que et miro una talla menys, però llavors l'americana et quedarà molt justa". I jo vaig pensar, collons, marxem i anem a un lloc on pugui comprar-me americana i panatalons separats, perquè sinó la liem. I res doncs, vaig acabar al Zara altre cop (ay Amancio, que rico te haces...), on el traje em quedava justa a la mida, és on tenia el tall més juvenil i on tenien camises que no eren de persona de 35 anys. Així és que espero que serveixi per alguna cosa, que la entrevista em vagi bé, i em donin la feina! Ah, i si me la donen, doncs altre cop al Zara a comprar més trajes i camises!
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres.

No puc veure els blogs de Blogger.com!!

No puc veure els blogs de Blogger.com!! Estic bastant emprenyat. Des dels desafortunats atemptats de Madrid, no sé què collons ha passat al meu proveïdor d'internet (Terra....de timofónica...:S) que no puc accedir a moltes pàgines americanes. Avui he trucat perquè em diguéssin què passava. Jo vaig suposar que seria una saturació perquè aquells dies hi havia molt de tràfic. Però ja passats 11 dies segueixo sense poder veure per exemple, els blogs de blogger, com el de Peterpat, Worm o A Family in Baghdad. Es que fins i tot no em deixa entrar a google! Amb el que això comporta per una persona sense feina que s'ha de passar el dia visitant webs de treball i d'empreses (i buenu, un internetaddicte com jo vaja, que és una putada). Segons el que m'han dit, es veu que ja h trucat bastanta gent que li passa, i que estan treballant per arreglar-ho, i que en 24-48 hores em trucaran per informar-me de com està el tema. A veure si es veritat.......Mentrestant, sento no poder llegir ni comentar cap dels blogs de blogger!

Dia de reflexió

Dia de reflexió La veritat, no sé perquè he obert aquest post, els ànims no estan pels núvols que diguem. Vull expressar la meva felicitació a tota la població barcelonina i dels voltants que es va acostar ahir a la manifestació de Barcelona per mostrar el rebuig al terrorisme i mostrar la nostra solidaritat amb Madrid i els familiars de les víctimes. Realment érem molta gent, em sento orgullós del poble català, i vull donar el meu suport a tota la gent afectada per la tragèdia. També donar les gràcies als 10 milions de persones que van sortir al carrer a la resta de l'estat. Reflexionem, tal i com es fa en el dia d'avui, dia de reflexió abans d'unes eleccions generals, que ens portaran a escollir un govern durant 4 anys més. Pensem què hem tingut els últims 8 anys. Recordo quan van arribar al govern fa vuit anys, i es comentava "ja veuràs a partir d'ara". Però mai hagués imaginat que s'hauria arribat a aquest extrem. Anem a votar, TOTS. Amb el cap fred, i no pensant en quins són els millors polítics, perquè no n'hi ha cap de bo. Busquem als menys dolents. No volem 4 anys més de mentides. N'hi ha que no paren de mentir fins a l'últim dia que estaran al poder. No pot ser que existeixi en tota la població la inseguretat que el govern ens està enganyant, o amagant coses. No hi ha dret. El sr ministre de l'interior hauria de dimitir abans del 14M per les seves actuacions, així com el sr ministre de defensa, com el ministre de foment, com la ministra d'exteriors i com tants d'altres. No dimitiran. Fem-los fora de la única manera que podem, perquè no entren en raó. No escolten al poble. Ningú volia anar a la guerra i per desgràcia, i segurament, aquests atemptats en són conseqüència directa. Reflexionem. ANEM A VOTAR DEMÀ.

ETA TERRORISME NO

<s>ETA</s> TERRORISME NO Avui és un dia d'aquells que et lleves i al posar la ràdio per sentir les primeres notícies del dia et quedes gelat. Després d'aquesta, ve la fase de la ràbia i de la impotència. Només ens queda dir NO A ETA AL TERRORISME, amb totes les forces possibles del món. No pot ser! L'únic que ens queda és sortir al carrer i anar a les urnes per demostrar que NO volem més morts d'innocents, que ningú ens ha de treure el dret a la vida. Són moments que no saps què fer ni com sentir-te. D'es d'aquest blog vull expressar el meu rebuig a ETA al TERRORISME i la meva solidaritat amb tots els familiars de les víctimes, que a última hora ja es compten per més d'una centena. Desde Catalunya NINGÚ vol morts, ni els d'esquerres ni els de dretes ni els del centre. Ara és el moment d'unir-se tothom i dir NO A ETA AL TERRORISME. És el moment que tots els partits s'haurien d'unir en contra el terrorisme, i deixar-se de fer política de merda amb insults i collonades. Que s'uneixin tots per elevar un únic crit al vent: NO A ETA AL TERRORISME.

Hoy es un dia de esos en que te levantas y al poner la radio para oir las primeras notícias del día te quedas helado. Después de esta, viene la fase de la rábia y de la impoténcia. Sólo nos queda decir NO A ETA AL TERRORISMO, con todas las fuerzas posibles del mundo. No puede ser! Lo único que nos queda és salir a la calle e ir a las urnas para demostrar que NO queremos más muertos inocentes, que nadie nos tiene que quitar el derecho a la vida. Són momentos en que no sabes qué hacer ni como sentirte. Desde este blog quiero expresar mi repudio a ETA al TERRORISMO y mi solidaridad con todos los familiares de las víctimas, que a última hora ya se cuentan por más de un centenar. Desde Cataluña NADIE quiere muertos, ni los de izquierdas, ni los de derechas ni los del centro. Ahora es momento de unirse todo el mundo y decir NO A ETA AL TERRORISMO. Es el momento en que todos los partidos deberían unirse contra el terrorismo y dejar de hacer política de mierda con insultos y cojonadas. Que se unan todos para elevar un solo grito al viento: NO A ETA AL TERRORISMO.

Sensibilitats pel·liculeres

Sensibilitats pel·liculeres Em succeeix una cosa estranya. Tampoc és que sigui tan rara, però no sé si li passa a massa gent. La cosa és que sempre m'ha agradat anar al cinema. No sóc ni molt menys un addicte, però m'agrada anar-hi. Fins aquí bé i normal. El que passa és la actitud que pren el meu cap o el meu cervell envers la pel·lícula. He comprovat ara, gràcies al meravellós format divx, el que és veure una pel·lícula totalment sol. Aquesta soledat propicia que els meus sentiments respecte el que explica la pel·lícula siguin molt més a flor de pell. Mai he plorat anant al cinema, ni veient una peli a casa amb la família. Però m'he sorprès a mi mateix gairebé a punt de plorar algun cop veient-les sol. A mi em sembla molt estrany, perquè mai he amagat els meus sentiments i si haig de plorar davant de la gent, doncs no ho amago. És més, tinc amics/gues que ploren al cinema, i jo fins ara no ho entenia massa. Sempre pensava, bah, això ho fan per figurar o alguna cosa semblant. Potser és que sempre m'he pres anar al cinema com un entreteniment més. Però ara ho he comprovat en les meves carns. Suposo que deu ser per la concentració amb què mires la pel·lícula i amb com t'identifiques i et poses al paper dels protagonistes. Fins i tot amb les històries tontes d'amor. Flipo.....d'ara en endavant només miraré pelis de "tirus" :D. Deu ser una cosa molt extesa aquesta? o és que sóc una "campanilla" (léase de Peter Pan) sota una closca de tortuga que només es descobreix quan està sol al seu habitat natural i íntim (léase la meva habitació)?

Les manies

Les manies Fa dies que remeno la idea i realment no sé perquè ho faig. Sempre que tinc temps, que no haig de fer res en especial, agafo un paper en blanc i començo a escriure. Però no frases ni res. Coses inconnexes, paraules, dibuixos, coses que sento per la radio... Ja m'agradaria que fossin per exemple cançons. Però de vegades ho he intentat i la meva imaginació no dóna per tant. Crec que és com si fes un buidament del subconscient i no paro d'escriure coses rares. I sempre a llapis. M'agrada escriure a llapis. És potser una paranoia, però és una mania com una altra. Perquè existeixen les manies? perquè tendim a repetir una cosa que en principi no té massa sentit fer-la i després ens habituem a ella? Són bones les manies? Sempre em poso les lentilles començant per l'esquerra. També es una mania, perquè no passaria res si em poses primer la dreta. Perquè m'agrada seure al metro d'esquenes al sentit de la marxa? en canvi hi ha gent que no suporta anar d'esquenes i encara que hi hagi un lloc per seure d'esquenes es queden de peu. Perquè? Tot són manies. Qui és que ens dóna aquestes manies? són hereditàries? Quan arribo a casa, el primer que faig és treure'm el cinturó. I no és que m'estrenyi ni em molesti, però me'l trec. I potser no em canvio de roba, només em trec el cinturó. No com la gent que arriba a casa i s'ha de canviar de roba, encara que hagi de tornar a sortir al cap d'una hora. D'on provenen les manies? està documentat? La superstició juga un paper important en les manies. Per exemple, molts jugadors de futbol juguen amb els mateixos mitjons perquè un dia els van "donar sort" i des de llavors sempre els porten. Com si fos un amulet. Es poden classificar les manies en grups? per exemple, tots els músics tenen una mania en comú? Hi ha una extranya i misteriosa connexió entre la gent que té les mateixes manies? No tinc resposta a moltes de les preguntes, crec que vaig a agafar un llapis ;).

Buscar feina...per Internet

Buscar feina...per Internet Ja fa dies que no escrivia. Es estrany que quan més temps "lliure" tens, més en perds fent coses que no serveixen de res. Fas moltes més coses quan vas atrafegat. Quan estava amb exàmens i pràctiques, perdia temps jugant amb el photoshop, amb música, amb la guitarra....Ara només faig que dormir fins a l'hora que em desperten (les 9:30 +o-) i després, entre anar a comprar a plaça, revisar una mica el correu i esmorzar ja m'ha passat tot el matí; i després la tarda a recórrer tots els buscadors de feina. És un suplici això de buscar feina per Internet. N'estic fart d'infojobs, infoempleo, tecnoempleo, tecnovitae, monster, servijob, todotrabajo, etc etc. Et passes tot el dia emplenant el teu currículum de 30 maneres diferents a tots els "buscadors de feina", perquè després no se'ls miri ningú. I per després no tenir ni una trista resposta. Què els costa a les empreses tenir un mail ja preparat un sol cop que digui: "Lo sentimos mucho, pero no cumple usted el perfil deseado por nuestra empresa". Només demano això! No crec que sigui tant, i deixaria de fer patir a la moltíssima gent que busca feina per Internet. Perquè sí, els "parats" com jo ens quedem a casa, morts de fàstic davant l'ordinador, amb la cara enganxada a l'outlook i resant perquè el mail que arriba no sigui dels de "Agrande su pene de 2 a 10 cm" o dels de "Fwd:Este es bueníssimo!!No dejes de mirarlo", sinó el de "Fwd: Resposta oferta treball". Ja porto molts dies de busqueda infructuosa, amb una entrevista que no va sortir massa bé perquè jo no valia per la feina que demanàven. Però per fi avui m'han trucat d'una empresa que m'agrada. Dijous tinc entrevista i psicotècnics. I també estic a l'espera d'una resolució que sortirà en breu per una altra empresa. Sembla que després d'un temps la cosa comença a rutllar. Per fi. Ja no aguanto més estar tantes hores a casa. Almenys el Barça va bé ;)!

Intríngulis benzinerils

Intríngulis benzinerils Les benzineres són un tema sobre el qual ja fa dies volia escriure. El primer que vull comentar és que sempre que tens pressa per arribar a algún lloc sempre estan a tope (encara que això és més culpa del sr. Murphy), això ja és bastant emprenyador. Però el que més emprenyador és, aquella gent que posa benzina i NO APARTA EL COTXE PERQUÈ ELS DEMÉS POGUEM POSAR-NE MENTRE ELL VA A PAGAR. Quins collons, després clar que es formen cues a les benzineres. I és més, encara hi ha el més caradura, que s'aprofita que ara enlloc de benzineres semblen supers, i es posa a comprar el pa, els xiclets, el gel, el vodka, la joguina pel nen.....mentre els altres estem esperant per posar benzina. I encara quins collons, que torna al cotxe tot feliç amb una PATXORRA com si la cosa no anés amb ell, quan hi ha una cua de 4 cotxes al seu sortidor. No puc amb aquesta gent, ho sento. No costa pas massa quan s'acaba de posar benzina de deixar anar el fre de mà i deixar caure el cotxe una mica, no creieu? Encara bo, que jo sóc d'aquells que m'encanta la olor a benzina ;) (m'ho prenc així perquè sinó faria mal a algú!). I ara, per encara rematar-ho, la última llei dels nostres amics del PP. No es pot tenir engegat ni el telèfon ni la ràdio del cotxe quan s'ha de reposar benzina, perquè segons ells, poden crear errors als ordinadors de les benzineres!!Per Déu!!! Cada dia demostren tot el que saben de noves tecnologies i internet (paro perquè no vull parlar de política al blog). Ara ens hem de dedicar cada cop, amb les presses que portem sempre tots, a estar apagant i encenent els aparellets perquè ells ho diuen. I què faran per fer-ho complir? ens vindrà el senyor benzinero a mirar si "shevamo el loro enxufao"? O es que hi posaran un policia permanent a cada benzinera per controlar-ho?aish....què hi farem....!

L'Anunci de Coca-Cola

L'Anunci de Coca-Cola Ara que estic permanentment a casa i tinc temps em miro una mica més la tele. M'ha fet molta gràcia l'últim anunci de coca-cola. Per qui no l'havi vist encara, l'explico breument: Es veu una noia ben maca ella, que truca a sa mare des de l'escola, amb l'excusa que mentre estava estudiant, havia anat a prendre un refresc per descansar (una coca-cola a la màquina, per suposat), i li comença a explicar un rollo dient que s'ha trobat una professora que els farà un examen per apujar nota i unes històries xines que no es creu ni ella i la mare va dient que sí (mentre s'escolta la conversa, es veu en imatges que la noia queda amb un noi, i surten por ahi, i es donen petonets tot molt maco). La noia li diu que arribarà tard i la mare li diu que no es preocupi, que es prengui el temps que necessiti. Un cop es penja la trucada, se sent la veu del pare que li demana a la mare: qui era?, i salta la mare i diu: res, la nena, que se'ns ha enamorat. El trobo genial. Es nota que Coca-Cola és una multinacional amb molts calers, i es gasten molts i molts diners en publicitat, i també sobretot, en bons publicistes. Últimament els únics anuncis no infumables son els de Coca-Cola i BMW. A veure si les companyies s'animen a fer anuncis amb cert gust i elegància, que ara m'haig de passar massa temps a casa!! Quin fart d'enviar currículums....esperem que serveixi!!!

Aquests dies em bull el cap

Aquests dies em bull el cap Pensant pensant, com pot ser que avanci tan ràpid la societat tecnològicament? Un exemple clar en són els telèfons mòbils. Fa diguem....5 anys no en tenia ningú. Avui dia s'han convertit gairebé en un element essencial quan surts de casa, gairebé al mateix nivell que les claus!! Almenys, jo reconec que sóc d'aquests. I la cosa és que després no el faig servir en excés, ni molt menys...però no puc marxar si no el duc a sobre. O també el correu electronic. Ha substituït per complet al correu ordinàri. Amb lo bonic que era rebre una carta d'algún amic, escrita del seu propi puny i lletra. I no estic dient que els canvis tecnològics no m'agradin. Ben bé el contrari, n'estic totalment a favor de la tecnologia, em fascina. Però l'altre dia, visitant a la meva àvia, vaig sentir el comentari de "es que si yo se lo cuento a mi hijo y es que no se lo cree", i et fa pensar. El meu pare no va tenir llum a casa seva fins que no va tenir 12 anys. I tot just té 52 anys. La meva mare no va tenir dutxa fins l'adolescència. Ara, és inconcebible en el món desenvolupat on vivim el no tenir a casa llum, aigua calenta, electricitat, etc etc.
Per exemple, quan tingui fills, i els expliqui que abans de les càmeres digitals (que vés a saber com seran quan tingui 40 anys...) existien càmeres on no podies encuadrar la imatge a través d'una pantalla lcd. Que existien càmeres sense flaix. Que portàven un rodet que havies d'anar a revelar, una tira de plàstic on quedàven guardades les fotografies en negatiu. Que no podies mirar la foto un cop feta per després esborrar-la si no t'agradava. Que tenien el tamany de gairebé mitja totxana. Com pot existir tan ràpida obsolescència en les coses? "A todo lo bueno se acostumbra uno", diu el refrany.
Ah, per cert. He deixat d'estudiar, i em poso a treballar. Si algú necessita un enginyer telemàtic....ja ho sap! I...com es buscava feina abans quan no existia internet ni les pàgines web? I mira que això no fa massa que existeix, però jo ja no ho he viscut. Es feia pels diaris i premsa especialitzada? pels cartells penjats a les pròpies empreses, rollo "Se necesita dependiente/a"? Que complicat és aquest món i a quina velocitat avança. Fills meus, aquest blog serà "mi legado", perquè us cregueu que el vostre pare pensava molt de jove, i per aquest motiu s'ha quedat calb.

Quan t'adones que et fas gran?

Quan t'adones que et fas gran? Avui per fi he descobert quan realment t'adones que et fas gran. M'he disposat un cop aixecat a esmorzar. Després de temps sense fer-ho he agafat un paquet de cereals...i PAAAAM. Quan t'adones que et fas gran? QUAN NO SAPS DE QUINS DIBUIXOS PARLEN AL DARRERA DE LA CAPSA DE FROSTIES (o léase smacks, golden grahams, etc etc). Joder, m'ha fet sentir molt gran. Quina cosa més xunga. Potser és que no sóc el suficientment freak com per mirar-me dibuixos animats a la tele només. Però bueno, s'ha d'acceptar...passem dels dibuixos animats a Friends i Sexo en Nueva York. Crec que la cosa guanya bastant,no?? ;)
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres.

Operació Bonsai

Operació Bonsai Postejo més que res per estrenar el mes de febrer, que encara no ho havia fet. Aquests dies he fet algunes coses de profit (o no). Primer vaig quedar amb una amiga que feia temps que no veia, vaig anar al concert de l'Albert Fibla que ja vaig recomanar. Em va agradar moltíssim. Com a nova notícia respecte l'Albert, treurà un disc anomenat Senzill, que tot just comença a grabar, quan el tregui ja tindré una nova recomanació per fer! (per més informació podeu visitar la web Albert Fibla)També m'he comprat avui el dvd del concert d'Ismael Serrano. Sí, em quedo sense concert, però no sense el dvd ;).

Respecte a la imatge del dia, la operació bonsai. Aquest és el bonsai que els vaig regalar als meus pares per nadal. I encara està viu!! Jo pensava que no duraria massa, però han crescut bastant les fulles, ja tenen un verd força maco i això que els primers dies semblava que no sobreviuria....És tot un món això dels bonsais.....se n'ha de tenir bastanta cura, regar-los, que els toqui el solet...Així que la óperació bonsai continua, sigues en la academia!!!Ánimos i sácalo todo! Verás como creces sano y salvo!

Crònica weekend londinenc

Crònica weekend londinenc London Bye Bye! Ja he tornat!!Han estat 4 dies 3 nits a la capital londinenca que tot just passo a relatar a tot detall!
23/01/2004
Després d'un malograt examen (pel que he sabut avui), l'Ana i jo ens vam dirigir a l'aeroport del Prat per agafar el vol d'Easyjet (per 41€ anada i tornada!) que ens sortia a les 5 de la tarda. Cap incidència fins que dins de l'avió, sortim gairebé amb 20 minuts de retard per esperar unes noies que no havien arribat :S. Collons que petits que són els avions d'Easyjet. Gairebé no m'hi cabien les cames...cap comparació amb Germanwings, molt més amples. Sort que em vaig poder agafar passadís. Així sense més problemes vam arribar a l'aeroport destí, Luton. Un cop allà ens adonem que hi ha bastanta gent catalana, que fins a cert punt, es normal. També veiem que l'aeroport de Luton és més aviat petit. Sense més, ens dirigim cap a fora l'aeroport per agafar el bus que ens portarà a l'estació de tren de Luton, per després arribar al metro de Londres que ens portarà cap a Paddington, destí final, on estava ubicat el nostre hotel (Déu ni d'ho el lio,eh??). El primer que ens trobem és pluja. Ya sabíem on anàvem, però ens fotia igual. Agafem el bus que no triga ni 5 minuts en deixarnos a l'estació de tren. Sorprenentment, ens trobem que un cop agafat el bus, arribem a la estació de tren i tota la tropa de catalans sembla que ens segueix (com si nosaltres sabessim on anàvem!!!). I res, resulta que agafem el primer tren amb presses que resulta que sí que és el nostre. Després arribem a l'estació de metro de Farringdon. Allà ens hem de comprar 2 bitllets de mtreo, que buah! ens costen 2 lliures cada un!!(466 peles!!!). I un cop arribem a Paddington, se'ns acosta un indi d'akells amb turbant, i preguntant-nos on anàvem i tot això.....Els 2 cagadets...el cert és que amb una amabilita extrema ens intenta ajudar i ens acompanya un bon troç fins que el logrem despistar. Som acabats d'arribar i no sabem de qui ens podem fiar!! Un cop sortit de la estació, plovent, traiem un mapa per veure on quedava el nostre hotel, i un altre home, que se’ns tira sobre per preguntar-nos on anàvem!! Ja no sabíem com reaccionar davant d’aquell ACOSO!! Sisplau! molt amables, però deixin-nos moure a nosaltres solets!! K ja tenim 23 anys!Si necessitem ajuda ja la demanarem!! I res, que el despistem i després de donar no poques voltes sota la pluja trobem el nostre hotel. No faré més comentaris sobre l’hotel, era el més barat de Londres, inclús més que alguns hostels. És a dir que una “cochambrosidad que te cagas”. Però buenu, passeig nocturn pel barri de Paddington, residencial i força macu, planificació del dia següent i al llit.
24/01/2004
Ens despertem, bon dia sense pluja, esmorzem i posem rumb a Notting Hill (sí,sí, el barri de la peli!), i al mercat del famós carrer Portobello Road. Allò era impressionant. Moltíssima gent, i moltes paradetes curioses amb, des d’antiguitats, passant per menjar, roba i multitud de coses. També ens adonem que hi ha moltíssims espanyols i molts catalans a Londres. Donem la volta de rigor de no poca estona i ens dirigim “raudos y veloces” cap als grans magatzems Harrods. A mi la veritat és que.....sí, és macu, però com tot a Londres és caríssim. Però molt. Moltíssim. Així que donem una volta per dins, ens fem fotos fins que ens diuen que allà dins no es poden fer fotos i sortim en busca d’un McDonalds. Busca que no resulta infructuosa perquè se’n troben a patades. Després de demanar amb anglès m’adono que la tia renega en castellà perquè li donen un cop per darrera! Resulta que era espanyola, i li acabo de demanar amb castellà. Petit és el món, però Londres és enorme i hi té gent de tot arreu, i quan dic tot, és tot. Tant indis, àrabs, xinesos, americans, anglesos, catalans, alemanys, i segur que si busques, trobes esquimals! Una cosa a destacar és que deu ni do la quantitat de cotxassos que hi ha allà. Vaig veure la major quantitat de Porsches i Ferraris de la meva vida! i moltissims BMWs i Mercedes. Fins i tot un Corvette i un impressonant Lamborghini Diablo de color groc. No sé quina professió tenen aquesta gent, però.....han de tenir molts diners! També hi vam veure moltes limusines.
Després de dinar anem “paso firme” fins a la cita obligada: el Big Ben. La veritat, jo me l’esperava més alt. Maco sí, però sembla una mica xatet. ;). El London Eye també és impressionant, i la abadia de Westminster també molt maca. Després ens dirigim cap al Palau de Buckingham, a través del parc de St. James. Allà ens creuem amb pelícans i esquirolets! Que macuu!!! El Palau tampoc és per tirar coets, i més si no t’hi deixen apropar. Des de lluny veiem els guàrdies immòbils, que de tant en tant fan el seu moviment totalment sincronitzat per no encarcarar-se, suposo. Menció s’ha de fer als passos de peatons. Primer, per creuar, has de prémer un botó pq es possi verd que diu pedestrians, que traduït és peató, però a mi em semblava que tota l’estona em diguessin pederasta! I després, a terra, a cada carrer tens uns cartells enormes que et diuen per on venen els cotxes, LOOK RIGHT, mira a la dreta. Im-pressionant, però molt útil per la gent europea, sinó, més d’un accident hi hauria. Després tornem a l’hotel a descansar i a carregar la bateria de la càmera, i ens apropem ja de nit al Big Ben altre cop, per passejar per la ribera del Tàmesis.....i n’és de romàntiiiic.....!!(Ara, amb un fred de collons, però sense ploure). Sopem de Pizza Hut amb una oferta molt bona i a dormir que estem cansadíssims de caminar.
25/01/2004
Un cop desperts veiem que torna a fer bon dia! Estem de sort. Després d’esmorzar anem ràpidament cap a Tower London, on hi ha les joies de la Corona. Un cop veiem el preu que s’ha de pagar, 14 lliures (20 €, 3300 peles), decidim que les joies surten molt maques a la guia de Londres que portem, i anem a veure el famós Tower Bridge. El pont està molt bé. Enorme. Aquest sí que va complir “en escreitj” (com diu el Fernàndez Díaz), les meves espectatives. Un cop vista tota aquella zona ens decidim a veure la St. Paul’s Cathedral. Tot els transports de moment en metro (bastant més cutre que el de Barcelona, perquè no dir-ho). La catedral per fora estava en obres, així que caca. Per dins mig també però vam poder entrar i estava força bé. Sortint d’allà ens pujem per fi, dins d’un autobús de 2 pisos dels típics en direcció a Trafalgar Square i la National Gallery. Episodi que podem passar d’explicar.....el trafalgar estava ple de xinesos que celebraven l’entrada de l’any xinès (això significa massificació de gent), i la national gallery, ràpid ens en vam cansar, perquè amb la nostra ignorància històrica, no sabíem qui era ningú dels que sortien als quadres.
Després de dinar en un peazo McDonalds amb Internet i tot, anem al British Museum. Això sí és una altra cosa. Em va encantar. Enorme, amb moltes sales dedicades a Egipte, Roma, Grècia, Sumeris, Perses, mòmies, i la famosa Pedra Roseta! Molt recomanable de visitar. Un cop ens fan fora del museu, ens dirigim al Soho, a veure Picadilly Circus, a on hi donem voltes fins que tenim gana, i marxem a sopar i després de donar una volta a dormir.
26/01/2004
Aquest cop ens aixequem i no fa tant bon dia, però no plou. El que sí és que fot un fred de collons. Però molt, moltíssim. Com que ja no ens valia la weekend travelcard del metro, ens decidim per veure el Hyde Park, el parc més famós i més gran de Londres. Ens congelem literalment. L’anècdota destacable va ser, que em vaig fer una ferida a la orella intentant escalfar-me-la (de lo freda que la tenia, al pessigar-me em vaig fer mal), i que un esquirol em va voler atacar!! (bueno no, se’m va acostar, però així queda com més literari). Després, tornar a comprar quatre detallets per la familia (que surten per un ull de la cara) i maletes i cap a la estimada Barcelona.

Aquesta és la crònica. Potser massa detallada. La veritat és que m’ho vaig passar molt i molt bé, però és una ciutat amb uns preus prohibitius. La gent, en principi, és força amable i és un lloc de visita obligada. Ara, tampoc us feu gaires esperances, jo me’n vaig fer masses i potser no ho he trobat tant com m’esperava. Pel meu gust és molt més maco arquitectònicament Brujes, ara que això va a gustos. L’avantatge és que et potser entendre força bé amb la gent i això et fa sentir millor. És maco ara mirar les pel•lícules i veure que has estat en aquells llocs!! (aquesta tarda he vist Love Actually i surten molts dels llocs als que he estat aquest cap de setmana!! quina gràcia!!). Fins a la crònica del pròxim viatge!

London here I come!!

London here I come!! Avui és l'últim dia que escriuré aquesta setmana. Ja acabo examens divendres, me'n queden un dijous i l'altre divendres. I el mateix divendres a la tarda marxo volant cap a Londres!!!Ciutat cosmopolita on les hi hagi, vaig a veure si puc sobreviure en "territori enemic" durant uns dies. Dilluns a la nit ja tornaré a ser aquí. Espero que poguem entendre alguna cosa, i el més important, fer-nos entendre. Tothom que hi ha anat em diu que és molt i molt impressionant, i que val molt la pena. Així que, ja jutjaré. Encara que, amb lo car que és allò, ens toca dinar de McDonalds cada dia ;). Segur que ho passaré bé, i m'anirà de conya per no pensar amb lo malament que m'estan anant els examens i per posar en ordre les meves idees. També és una llàstima no haver-me pogut preparar una mica més el viatge per culpa dels examens, però ja se sap, això de les ofertes d'avió s'agafen "al vol":P!! Well, I'd like you to be so happy without my gorgeous posts (XD, I'm just teasing). Bye bye, see you on Tuesday!!

¿?Ens recuperem¿?

¿?Ens recuperem¿? Encara no havia parlat al blog d'una de les meves passions: el Barça. Hi ha molta gent que pensa el Barça és únicament un club de futbol, res més. I em vull remetre a la frase de més que un club, però la vull ampliar i finalitzar-la amb: és un sentiment. Sí, jo sóc d'aquells que m'he quedat més d'un dia sense sopar de l'emprenyada que agafo. (Ara des de fa uns quants anys ja no, però quan érem més o menys bons i perdiem alguna cosa important sí). Potser algú pensarà que és una tonteria. Potser sí, no ho nego, pero no hi puc fer res. Ara ja portem uns anys molt dolents. I cada any ens il.lusionem per acabar malament. Però l'esperança és l'últim que es perd. (Sí, jo sóc també dels burrus que s'ho empassa cada any).

Feta la petita introducció, què passa aquest any? Jo crec que es va en la bona línia. El problema enorme que es té a can Barça és que mai no es deixa treballar a la gent que hi ha. El camp sempre està callat (a no ser que sigui per xiular) sense animar a no ser que sigui un partit contra el Madrid. Quins collons, i llavors de què es queixa la gent? Si sembla un velatori el camp! Només cal veure els camps anglesos (o no cal anar tan lluny, el del Betis per exemple) que no paren d'animar en tot el partit, perdin o guanyin. Pero bueno, penso que aquest any es pot arribar a guanyar alguna cosa. L'únic que ens cal és tenir una mica de sort, que ens ha faltat els últims anys. Jo crec que hi ha prou equip per fer-ho. Ara més amb en Davids. És un dels millors jugadors del món, i rendirà, tal i com ho ha fet a tots els llocs on ha estat. Ah, i sí, jo sóc dels que els agrada el KLUIVERT. Sí, què passa?? ;). Per a mí és també dels millors jugadors del món. Potser no fa els gols que podria fer, però en crea molts pels companys. I si es miren els números, porta els mateixos gols que duia el Hristo amb el mateix temps al club. En conclusió, perquè és tard i me'n vaig a dormir: que FORÇA BARÇA, i.......aquest any sí! ;) (espero!)

Comença la tragèdia...

Comença la tragèdia... Aquests dies no podré escriure gaire, tinc massa feina estudiant. Ha començat la tragèdia. Fer exàmens a la UPC és com si t'exprimissin el cervell amb una màquina durant 3 hores seguides fins a deixarte'l com el dels jíbaros. I com és possible que d'una assignatura, que la portes genialment, acabis per sortir de l'examen tenint la impressió que no en saps res (quant en realitat sí que ens saps, però es busquen les mil maneres per fotre't). I no parlem, de l'altre examen que he fet: 320 matriculats de l'assignatura, et col.loquen a les classes amb una màquina que fa permutacions, et diuen a quin lloc exacte has de seure, i a sobre fan 4 permutacions d'examens diferents i on no només permuten les preguntes sino també les respostes. Vamos, que ens tracten de tot menys d'alumnes...Bueno, ànims a tothom que estigui com jo d'examens, que no decaigui la cosa, que ja d'aquí poc descansarem. Boooona nit i tapa't!

Sense Paraules

Sense Paraules Acabo de veure el documental BOWLING FOR COLUMBINE. Només puc dir que m'he quedat sense paraules.

El meu germà s'ha comprat un portàtil!

El meu germà s'ha comprat un portàtil! Ahir m'arriba el meu germà a l'hora de dinar amb un ordinador portàtil a les mans. Em diu: "mirate'l, que hi ha una oferta i només els en queda un, i si està bé me'l quedo". I sí sí, vaig comprovar que l'ordinador era acceptable a les seves necessitats i a la nit ja em veus carregant l'ordinador cap a casa... És macu! és el de la foto! No és un gran ordinador, però ja tinc un "germanet" petit, je je. És que son tan maaaacus i tan monus els ordinadooors!! :D (Ara, no us penseu que me'l deixarà tocar... aquí resideix el problema....aquest és íntegrament seu perquè l'ha pagat... no hi tinc cap dret sobre ell, amb el que a mi m'agraden els portàtils! aish....què hi farem!).

Poques novetats....

Poques novetats.... Avui ha estat un dia d'aquells de puaj-estudiantil. Al matí marxo tranquilament a la biblioteca i sí, ESTUDIO! fins a gairebé 3 hores ininterrompudes. Ni jo m'ho he cregut, he aprofitat bastant el temps. Aquesta tarda també porto força estona assegut a la cadira. La veritat és que tinc ganes de parar ja d'estudiar, per això potser m'he decidit a fer aquest post, per fer un mini-descans. Segueixo esperant l'hora per anar a entrenar avui, primer dia després de les vacances, per airejar-me una mica. Segurament ens fotran una bona pallissa, però a mi ja m'anirà bé, perquè déu n'hi do els quilets que he guanyat aquest Nadal. Espero que no em sigui gaire complicat de perdre'ls....!I encara més havent-hi a casa encara 4 barres de turró i uns bombons bonissims. Hauré de fer l'esforç de no passar per la cuina. Però això d'haver d'estar estudiant durant 3 setmanes seguides no és el millor per aprimar-se, perquè ala mínima que faig un descans, me'n vaig de pet a la cuina. Quan arribi d'entrenar ja serà gairebé un altre dia, així que directament al llit. Sort a tothom del món que tingui exàmens.
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

Tornar a la rutina!

Tornar a la rutina! Aiii, Reis Mags.....m'he portat prou bé aquest any i heu respost. A part del típic jersei i la colònia, ha caigut una bitlletera nova, una funda de llit nova, uns llibres d'Eduardo Mendoza (un dels meus escriptors favorits!!Algun dia en faré un post especial parlant d'ell), i una maleta! No em puc queixar, eh? En general fent balanç de les festes, tot ha sigut força extrany, però ha anat molt bé. Dic extrany perquè no he tingut gaire la sensació de Nadal. No sé ben bé perquè, però entre tot l'estudi que hauria d'haver fet (i que no he fet com voldria) i l'haver d'anar a comprar regals i coses no hi ha hagut temps de disfrutar-ho. Ara sí, son les 9 del matí i ara mateix em col.loco els taps a les orelles i apago l'ordinador. Me la jugo amb els meravellosos exàmens finals. La rutina està ja a la cantonada esperant a tothom. La de l'estudiant ara mateix és tornar-se monjo de clausura per defensar en uns exàmens la mar de senzills (:S sí, és irònic) el que s'ha fet durant el quatrimestre. Algun dia també parlaré del sistema d'avaluació de la UPC en comparació amb el de les altres universitats....és un tema que pot portar cua. No escric més, vaig a fer el que em toca. Feliç retorn a la rutina fins a febrer! Buf, que lluny queda.....
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres