Sí. Fa ja prop també de 6 mesos que em vaig haver de desfer del meu AX per qüestions de salut. Seves i meves: ell s'estava morint poc a poc, i jo si no me'n desfeia segur que em moria algun dia d'aquests a la carretera. Però osti....hi ha moments en que sí, em poso a pensar en ell i en tot el que hem passat junts. En aquells dies que no volia arrencar, que necessitava "carinyu", li acariciaves suaument l'starter, movies amb firmesa aquell canvi de marxes, aquella sensació com d'anar en vaixell en les rotondes....era com si surquessis l'asfalt (per això, de tant surcar, quan li mullaves el càrter, el pobrissó no es volia arrencar fins que no el tingués sequet del tot, ai, vells records!!). Anyoro aquell volant, tot primet i gran ell, aquella inexistent direcció assistida i els seus pre-frens (perquè havies de frenar 30 segons abans que els cotxes normals). Tenia una acceleració molt maca, i un aire condicionat al número de finestres que duies obertes). També anyoro aquelles enganxines dels càmpings i aquella facilitat amb què entrava a tots els llocs per aparcar (això no és conya!). Els meus ninotets que hi havia pel cotxe també el feien molt acollidor, i sobretot la seva radio amb cd. Una de les seves millors característiques sens dubte. Aiiiiish.....i només qui hagi tingut un AX sabrà del què li estic parlant. Fins i tot després del temps li trobes bellesa estètica. En fi, teníem una bonica relació d'amor que va morir, perquè jo me l'estimava. Menteixo, jo me l'estimo. T'estimo molt AX meu. Allà on t'estiguis, que sàpigues que et trobo molt a faltar.
0 comentarios