Em succeeix una cosa estranya. Tampoc és que sigui tan rara, però no sé si li passa a massa gent. La cosa és que sempre m'ha agradat anar al cinema. No sóc ni molt menys un addicte, però m'agrada anar-hi. Fins aquí bé i normal. El que passa és la actitud que pren el meu cap o el meu cervell envers la pel·lícula. He comprovat ara, gràcies al meravellós format divx, el que és veure una pel·lícula totalment sol. Aquesta soledat propicia que els meus sentiments respecte el que explica la pel·lícula siguin molt més a flor de pell. Mai he plorat anant al cinema, ni veient una peli a casa amb la família. Però m'he sorprès a mi mateix gairebé a punt de plorar algun cop veient-les sol. A mi em sembla molt estrany, perquè mai he amagat els meus sentiments i si haig de plorar davant de la gent, doncs no ho amago. És més, tinc amics/gues que ploren al cinema, i jo fins ara no ho entenia massa. Sempre pensava, bah, això ho fan per figurar o alguna cosa semblant. Potser és que sempre m'he pres anar al cinema com un entreteniment més. Però ara ho he comprovat en les meves carns. Suposo que deu ser per la concentració amb què mires la pel·lícula i amb com t'identifiques i et poses al paper dels protagonistes. Fins i tot amb les històries tontes d'amor. Flipo.....d'ara en endavant només miraré pelis de "tirus" :D. Deu ser una cosa molt extesa aquesta? o és que sóc una "campanilla" (léase de Peter Pan) sota una closca de tortuga que només es descobreix quan està sol al seu habitat natural i íntim (léase la meva habitació)?
1 comentario
Anónimo -